"Al be te l’acabes estimant"

Es Dia des Be acaba quan després de la beguda a casa del caixer casat, la comitiva deixa a la capellana i al caixer senyor. A la casa noble, són els dos pagesos els qui acompanyen dalt al senyor, i s’Homo des Be, a l’entrada, descarrega l’animal enterra.

Però avui en dia, els homos des be, encara volen dur l’animal damunt fins a la pròpia casa. No cal que ho facin segons els protocols, però és una qüestió quasi d’orgull i de satisfacció personal.

A més, en l’actualitat encara hi ha gent, fins al darrer moment del dia. En Tòfol Bosch així ho va fer, i explica que en arribar a casa, l’emoció que es va sentir a la família és tal vegada el millor de tot el dia sencer.

Amb la veu fluixa i pausada, signe clar d’esgotament físic, però en cap cas mental ni emocional, s’Homo des Be ens deixa passar una estona a ca seua, mentre la seva esposa, Bel Allès, acompanyada d’altres familiars, neteja i posa ordre a la cotxeria del carrer Formentera on dissabte es va fer la vetlla.

Com ha dormit s’Homo des Be?
Bé, ha passat una cosa curiosa, perquè quan m’he despert, a les vuit, m’ha semblat que Sant Joan ja s’havia acabat. Ha estat bo. La veritat és que me trob molt bé, tenc els peus que em couen, perquè l’asfalt crema molt i ahir va fer molta calor.

Se’l veu molt tranquil... És que vostè és així de suau o que està cansat?
Estic cansat, sí. I content. És un dia que se passa molt ràpid, que veus molta gent, però la veritat és que ahir matí abans de partir ho vaig passar malament, estava molt nerviós. Jo ja sabia què era es Dia des Be, perquè un any vaig fer de descarregador, però la responsabilitat és de qui el du. I el cap em va començar a donar moltes voltes abans de partir.

De què dubtava?
Comences a pensar si ho podràs acabar, què passarà si no te trobes bé, si te claves un vidre o un ferro, o els esperons del fabioler... ell va davant i te va avisant si hi ha vidres, però la qüestió és que feim net un altre be, per si a aquest li passa res, però no hi ha substitut per a s’Homo des Be, és una cosa curiosa.

I quan se li van espassar els nervis?
Quan vam haver sortit de cal Bisbe, que vaig veure que encara que hi havia molta gent, obrien pas. Vaig quedar molt sorprès.

Quin és el moment més dur?
Quan passes més pena és entrenant a ca teua.

Per posar els peus forts...
Exacte. Estàs tot sol i és dur i fins i tot avorrit. Però per poder disfrutar del Dia des Be, has hagut d’entrenar molt.

Li puc mirar les plantes dels peus?
Sí.

Ah, les té força bé. I veig que encara duu les creus que li va pintar el fabioler...
Sí, no es lleven fàcilment, ja se n’anirà (riures)... La veritat és que tenc call als peus i avui els tenc un poc vermells, però res de l’altre món.

Enguany es va complir molt bé amb l’horari.
Fins i tot vam haver de returar un poc, perquè vam arribar al Seminari un quart d’hora abans del que estava previst. Allà vam fer una estona més, per després poder trobar a ca seua la gent que ens havia de rebre. Vam acabar quan tocava.

Qui marca el ritme?
Per poder acabar quan toca has d’estar bé. Tot i que el ritme el marca el Caixer Senyor, si s’Homo des Be no està en forma físicament, no pot seguir a temps. Al final és qui condiciona. Ahir va anar molt bé.

A la sortida de cas caixer senyor, la gent va obrir pas, és ver? No hi va haver estropades com altres anys.
La veritat és que la gent es va portar beníssim, durant tot el dia, fins al vespre, fins a la darrera visita que la vam fer al carrer de sa Font, on hi havia molta gent. Hi va haver anys que no anava així de bé. Se nota molt que es Dia des Be la gent que hi ha és gent d’aquí. Influeix molt, perquè els d’aquí col·laboren. És diferent per Sant Joan amb tota la gent de fora, que no ho coneix. Tal vegada n’hi ha deu que volen obrir pas, però vint que no, i així és molt difícil.

Va tenir qualque moment especialment bo, emotiu?
Crec que el millor moment, va ser quan vam arribar a casa el vespre, no pel fet d’haver acabat sinó per l’emoció que hi va haver en la família. Evidentment, hi ha moments molt polits durant el dia. Record la visita a ca una persona que he conegut sempre, que feia molta estona que no veia i que ara està malalta, i em va impactar veure-la, en aquella situació.

Perquè va anar a ca seua amb un altre sentit, amb es be, la bandera...
Exacte. Quan vam anar a l’Hospital, vaig sentir una cosa semblant. Són moments polits, agradables.

I el moment de “Foc i Fum”, amb tanta gent junta?
Sí, també és un moment molt polit, quan puges damunt l’escenari, sonant el jaleo. És que n’hi ha molts de moments bons, i quedar-te amb un és molt mal de fer. De vegades passa que a la casa que no t’ho esperes és on t’ho passes millor, o perquè hi ha molts de fillets, o un conegut... hi ha gent que només la veus per Sant Joan.
 
Ara qui diu dels fillets, és ver que ells s’ho passen molt bé, que és un dia bé per a ells.
Jo vaig prendre molt de gust amb els fillets. La careta que posen, i les preguntes que fan.

Què li van demanar?
Si tenia calor, si pesava molt es be, si tenia nom... Hi va haver un fillet, que no sé qui és, i m’agradaria saber-ho, perquè el vaig trobar a dues o tres cases i me va estar demanant coses contínuament, s’interessava per saber-ho tot... davall les pells què hi dua, si la pell era d’aquest Be... preguntes molt curioses, que no m’havia fet ningú mai, ni crec que me les facin. Estic segur que ningú li va dir que me fes... li va sortir d’ell. Me va caure molt bé i me va quedar gravada la seva cara.

Tal vegada qualque dia serà ell s’Homo des Be
Sí, no ho saps mai. M’agradaria per Sant Joan veure’l i enrecordar-me’n d’ell.

I què diu la família?
Molt contenta. Tant la meva dona com les meues dues filles. Me van venir tot el dia darrere i açò dóna molta força. T’ajuda moltíssim. Si ho haguéssim de fer tot sols, se’ns faria molt llarg.

Les seves filles ho recordaran tota la vida.
Sí, perquè ja són grosses, i tot el dia em van seguir.

Així, fa una valoració ben positiva des Dia des Be.
Sí, molt positiva. Tot va anar damunt el que estava previst. Un temps, la gent no quedava fins al final del vespre, i al migdia quasi no hi havia ningú. Ara, a tots els actes hi ha gent i açò dóna molt de coratge.

Està agraït a algú especialment?
Hi ha molta gent que t’ajuda. Però si he de donar les gràcies a qualcú especialment és a en Pau, el meu germà, i a na Susana, la seva dona. Estic content que hagin confiat en mi.

Quin futur li espera al be?
Quedarà a ca nostra. Jo tenc moltes ovelles i tindrà bona vida de semental. És molt polit tenir-lo i reviure bons records en veure’l. El meu germà també té el que ell va dur quan va ser s’Homo des Be. Vulguis o no te l’estimes. Perquè no és només ahir, són molts de dies d’anar-li darrere. Tota la setmana de fer-lo net... sí, definitivament, al be te l’acabes estimant.

 

notícia i foto via menorca.info

Comenta amb el teu Facebook

Santjoanweb.com utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. Més informació.