Vuit ensortilles en uns Jocs des Pla ralentitzats pel gran nombre d’accidents

Són quasi les nou del vespre quan enfilo cap as Pla, baixant per la costa de prop des Bastió de Sa Font. A les voreres, gent asseguda, alguns amb menjar preparat, altres fent festa. Trepitjo l’arena i mentre camino cap a la mar, aixeco el cap. Sa Muradeta, els balcons i els hortals estan ja plens de gent. A poc a poc me’n dono compte que Es Pla està ple, pleníssim. Algú hauria de revisar la frase que diu que as Pla hi falta gent. La que hi ha està ben estreta, i amb ganes de festa i d’espectacle. A les nou i deu, servidor ja a la tarima de premsa, sonen les primeres notes del jaleo, i comença el caragol des Pla. Els jocs, l’acte més espectacular de les festes, ja han començat.

La primera volta del caragol passa sense massa incidents. Un cavaller cau, però s’aixeca al cap de poc temps. Un ensurt només. Unes quantes persones li espolsen la camisa, i segueix sense problemes. La pols vola per l’aire, com si fos un núvol baix, que és present també a una segona volta més accidentada, que transcorre lenta per l’assistència als ferits. De fet, els Jocs d’aquesta nit han estat especialment lents per la gran quantitat de ferits i d’assistències que han hagut de fer els serveis mèdics.

Quan a les deu manco deu el caixer fadrí, acompanyat dels dos caixers pagesos, deixen la bandera a la tarima d’autoritats, és quan comença l’ensortilla. Amb el fabioler a punt, el joc de punteria i habilitat, segurament el més espectacular de tots els que es fan, s’enceta, i ho fa amb mal peu. El cavaller no endevina l’ensortilla, però és que una persona queda ferida, i l’espectacle s’atura una bona estona. Tot i que s’havien escoltat recomanacions de seguretat per megafonia, alguns no les apliquen.

La primera ensortilla arriba a la tercera correguda de la primera tanda. L’amo de Tot Lluc l’encerta, i desferma la bogeria as Pla, que balla “Es llagosts quan són vinguts” amb una gran alegria. A la primera tanda només s’aconsegueix una altra ensortilla, la del caixer casat, Valeriano Allès. A la segona tanda també són dues les ensortilles que s’endevinen, curiosament les dues darreres del torn, encertades per dos joves, en Sam fill de Sa Muntanyeta i en Pere, fill de Ses Casetes.

Sembla que la nit no serà massa generosa en ensortilles, i massa en petits accidents. La cosa, però, canvia a la darrera tanda. Els cavallers sembla que afinen la punteria, i endevinen el doble d’ensortilles que a les altres tandes, quatre. Els triomfadors són l’amo de Sa Canova, el de Albranxella, el de Son Bou Vell i en Toni Pons de Torre d’en Quart. A més, la tercera tanda es tanca amb encert i, per tant, amb música i ball. En aquesta tanda, un cavaller té seriosos problemes a l’hora de posar a córrer el seu cavall. L’animal no vol, està nerviós i bota. Un primer intent falla, però al segon, ajudat per un altre cavaller, l’animal enfila el passadís cap a l’ensortilla i, tot i no endevinar-la, segur que la sensació final és bona. Al final, vuit ensortilles endevinades.

Passen cinc minuts de les onze quan acaba l’ensortilla. Els vuit triomfadors reben el seu premi, la canya verda amb la cullereta de plata, i comencen les carotes. Ho fan amb la mateixa mala sort que ho han fet les ensortilles, amb un accident. En vint minuts, els cavallers han romput les sis carotes, i tot que un d’ells sembla haver-se fet mal, al final la cosa no passa a majors. Entre els assistents, després de la lluita per una estella o bé per un tros ben gros, qui aconsegueix fer-se amb aquest trofeu dibuixa a la seva cara el rostre de l’alegria, del triomf, de l’èxtasi. Un, mocador vermell al cap, corre a entregar la resta del que era una obra d’art a la seva al·lota. Ella la rep amb una abraçada i una besada sincera, mentre després explica als seus amics que el seu al·lot li ha entregat la màxima mostra d’amor que pot donar un ciutadellenc: un tros de carota.

Quan ja som més a prop de les dotze que de les onze, comencen les corregudes abraçats. Amb el tambor i el fabiol sonant seguit, quasi sense aturar, comencen a córrer parelles de caixers i cavallers. Alguns amb més sort, altres no tant. Uns més units, altres manco. Amb les levites com si volessin, la silueta dels cavallers passa fugaç davant la mirada d’un públic que és menor en quantitat que quan es rompien les carotes. Quan falten cinc minuts per les dotze, Es Pla s’atura i s’esgarrifa. Un accident deixa tres ferits. Tot d’una intervenen els serveis mèdics, i per les precaucions que prenen, la cosa no pinta massa bé. Després d’una bona estona, els tres ferits són traslladats, i el que semblava pitjor, no ho és tant. L’ensurt, però, és gros, i presideix la resta de corregudes abraçats, una activitat que aquest any han decidit fer moltes parelles de caixers i cavallers.

Ja passen deu minuts de la mitjanit quan el caixer fadrí recupera la bandera, i cinc minuts després comença el caragol des Pla, el darrer en que sonarà la música del jaleo. Cada any, aquest és un moment purament ciutadellenc. Els cavalls prenen Es Pla, i en multitud, regalen bots i arronsades. Els assistents, la gran majoria ja de Ciutadella, senten aquest caragol com si fos el darrer. A vegades sorprèn la velocitat i els reflexos amb què es mouen les persones que conviuen amb els cavalls. Durant el caragol, i per no rompre la tònica del dia, hi ha algun accident. Fins i tot el caixer senyor cau del seu cavall, però pot seguir. Són dues voltes intenses, sentides i ciutadellenques. Al final, quan els cavalls ja enfilen el camí de pujada del port, la Banda de Música pren el protagonisme. Primer amb “El gato montés”, i després amb “Davallada de La Mola”, Banda i poble s’uneixen i es fan un, com si els ciutadellencs fossin el cor dels músics.

Han estat uns Jocs des Pla llargs, lents i molt interromputs, i ja és quasi la una de la matinada quan agafo el camí de pujada cap a la ciutat. El núvol de pols aixecat pels cavalls segueix present. Es Pla es va buidant a poc a poc. Alguns joves, sobretot mallorquins, queden al port per seguir la festa als locals d’oci. La gran majoria puja a poble. Encara queda festa, i a molts encara els hi queden forces. Sant Joan es viu fins al darrer moment, i aquest encara no ha arribat.

Via menorca.info

Comenta amb el teu Facebook

Santjoanweb.com utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. Més informació.