Sant Joan

Pau Faner

Rajoles vermelles, molt ben pintades d'almangre, i una finestra de balcó, amb cortinatges, sempre sumida en la penombra. Un llit alt, la son i els dies, i un toc de fabiol darrera els vidres. Venia Sant Joan.

Sant Joan venia cada any. El contrapunt del tambor, sec, tallant, rompia la tarda de cristall. I les flors que adornaven les coes dels cavalls, els fronts, les estrelles de mirall, la salivera blanca dels cavalls negres, la suada; les flors que també guarnien el tambor, i les buldrafes brodades, i les botes negres, amb esperons de plata, i l'eguinar del cavall... Venia Sant Joan.

El meu avi, caixer fadrí i caixer casat, es tornava vestir de gala, ja era mort, quan jo vaig néixer, el meu avi, però es tornava a vestir de gala per tornar qualcar, cavaller invisible, amb la desfilada de Sant Joan. Davall els tocs de tambor i el tirurirurit-tirit-tirom del fabiol, davall la pluja d'avellanes, damunt la sentor aspra de l'arena de platja que escampaven pels carrers, amb el somriure content del caixer senyor i el bot eufòric de sa capellana, aclaparats per la xafogor de juny, per l'ocre de les façanes, i el blanc de calç, i els ulls enlluernats, cécs dels qui fruïen de la vida i la festa, amb els cavallers nous i vells, tot, tot l'amo, hi havia el meu avi. 

El meu oncle, llavors un jovenet entusiasta, es provava el segon parell de calçons blancs, perquè era plantós i havia d'anar ben planxat i ben net. El meu conco es provava els calçons i els ulls li espurnejaven dins el mirall, amb un amor damunt els llavis i els cabells negres com a carabó. I les fadrines corrien, quan encara hi havia fadrines, i les dolces eren blanques com els capells blancs, i les dents encara eren més blanques, davall els bigotis negres. 

Quan va morir la meva cunyada, que era prou jove com per dir-se fadrina, va sonar el tambor i el fabiol, al pas del taüt negre; Sant Joan va passar una mà de vidre per damunt tots els cors glaçats, i els va trencar, els va esmicolar de pena i de nostàlgia. 

Quan va morir el meu oncle  -el meu conco— la meva germana, que ja era morta, el va rebre amb una embosta d'avellanes trencades, una estrella de cavall de Sant Joan i uns calçons blancs de caixer fadrí.

-Qualca dalt el cavall de la boira  -li va dir-  i tornaràs a ser jove; però no bufis el mirall, no cal que bufis el mirall, seria debades.

Comenta amb el teu Facebook

Santjoanweb.com utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. Més informació.