Ordalies en temps de Sant Joan

Joan F. López Casasnovas

No sé si vostè l’ha sentida a dir mai, aquesta paraula: ordalia. L’empraven els historiadors del dret per referir-se a les ‘proves que en l’Edat Mitjana feien als acusats, les quals servien per escatir la seva culpabilitat o innocència’. La vida de les paraules dóna uns tombs ben curiosos i concretament aquesta és fruit de la llatinització d’un antic mot anglosaxó ordal ‘judici’; encara avui podem trobar als diccionaris anglesos “ordeal”, amb el sentit d’ ‘experiència penosa’. Algunes sí que en devien, de ser penoses, perquè es tractava dels anomenats “judicis de Déu”, proves a vida o mort al camp de l’honor, a cavall o a peu, amb llances, maces, destrals, espases, etc. 

Per sant Joan, en es Pla no arribam a tant, encara que no hi manca qui es jugui la vida per assolir un bocí de carota (de vegades, just una simple estella!). Però d’altres ordalies resultaven més innòcues. Per exemple, aquelles que consistien a pràctiques màgico-eròtiques per les quals algunes persones, sobretot les al·lotes fadrines, pretenien preveure el seu futur matrimonial: si es casarien o no, quan ho farien, qui en seria el marit o la muller i quina professió tindria.

Dins el cicle de Sant Joan, un temps de caràcter sagrat i excepcional en moltes cultures de base agrària, les ordalies es referien a endevinacions, pactes demoníacs, descobriments de tresors, aparicions misterioses (aquí hi podem col·locar la llegenda de la ciutat de Perella) i a unes quantes creences relacionades amb el sol i amb la nit més curta de l’any (recordem que amb el calendari antic el solstici d’estiu coincidia exactament amb el dia de Sant Joan i no com ara, que és dos o tres dies abans).

“Aigua fresca, asserenada, / pouada amb un poalet...” Hi ha força estrofes del nostre cançoner popular que així comencen. Normalment acaben apel·lant al fet de calmar la set dels enamorats (“...per apagar-li sa set / a sa meua enimorada”; “...s’aigo de sa font cercava!”, etc), la qual cosa pot interpretar-se en un doble sentit eròtic (“...com més bevia més set: / s’aigo no m’assaciava!”). El fet de deixar l’aigua a la serena durant les hores nocturnes que van del 23 al 24 de juny s’explica per les grans virtuts que la natura imposa a qui seguesqui els rituals establerts en aquest trànsit del nefas al fas, dels dies en què determinades coses són prohibides a aquell en què són permeses, de l’il·lícit al que és lícit.

Amb aquesta aigua tocada per la màgia, hom podia veure ballar el sol dins un ribell al punt de l’alba. O bé l’al·lota tirar-hi dedins, a la mitjanit un ou trencat i pronunciar set vegades la fórmula màgica: -“Sant Joan Baptista, / apòstol i evangelista, /flor de les flors, / feis-me sortir l’art / del meu espòs”, perquè a l’endemà dematí  la clara de l’ou esfilagarsada dins l’aigua hagi format figures estranyes que seran interpretades: si semblen una rella o una arada, l’home serà pagès; si una barca amb el seu velam, serà mariner o pescador; si un seguit de fils, teixidor; un ribot, una serra o un banc, fuster, etc. Cal posar-hi imaginació!

Aquests costums rituals o pràctiques eren molt comuns a tota la nació catalana: des dels Pirineus fins a terres alacantines, i també a les illes Balears i Pitiüses. Lògicament, les variants també eren abundoses. A Menorca, per exemple, es deia que les figures s’havien d’observar dins el vermell de l’ou. Al Vallès ho fonia plom i el tirava dins l’aigua. Molt més senzilla era la pràctica següent: posar-se al portal de casa en aixecar-se del llit i esperar que passàs un home, demanar-li com se deia i aquest seria el nom del futur marit.

Un sentit més profundament exòtic –cosa de bruixes- té l’ordalia consistent a posar l’al·lota, a les dotze de la nit de la vigília de sant Joan, davant un mirall, nua i il·luminada tan sols amb dos ciris, un a cada costat... Diuen que el mirall reflecteix la figura del futur marit. No m’ho invent; ho va recollir a la primeria dels anys 20 del segle passat el folklorista Andreu Ferrer Ginard al seu “Tresor dels avis” i posa que ho feien a Menorca, Mallorca i Palma.

D’ordalies, en trobaríem per donar i vendre. Però per a enguany, ja n’hi ha prou. Per cert que si volíeu fer fugir bruixes, no hi ha res millor que la ruda borda, però l’heu d’anar a collir al punt de la mitja nit de la vetla de Sant Joan. No falla.

Comenta amb el teu Facebook

Santjoanweb.com utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. Més informació.