Boira de festa

Pau Faner

Na Boira la vaig tornar veure molt de temps després, un d’aquells dies clars i molt llargs que precedien l’estiu, quan m’agradava llevar-me dematí, anar a escoltar les granotes de l’estany, i veure com n’Herba Cabruna, que estava plantat dins la bassa, alçava el cap i em saludava, ja molt decrèpit, tapat de cabellera vegetal, com un salze. 

 Com cada any, van instal·lar a la plaça la fira de sant Joan, i l’oncle Màrius em va donar bitllets per qualcar dalt els cavallets de cartró que pujaven i davallaven, i em feien ganyotes dins els miralls. N’Adelaida seia darrera, i se m’arrapava a l’esquena, aferrant-me la galta amb tendresa, i jo estava molt satisfet de sentir-la tan prop. Va ser dins els miralls que giraven i semblaven emetre espurneigs, com una bengala, que vaig tornar veure na Boira. Duia els cabells més llargs, i tenia els dits espurnejants, igual que els miralls; va venir amb nosaltres a la bujola plena d’aigua, on jo vaig llançar tres peces petites i no vaig pescar res, i ja em retirava, quan ella va dir:

--Deixa’m provar a jo.

Va llançar una peça grossa amb les mans llargues, plenes de llumenerets, i va encertar el platet d’enmig, que tenia premi. Vam anar a les barques que anaven i venien, agafades d’un eix, i arribaven tan amunt que jo vaig tenir por, perquè el cor em queia dins la panxa. Veia les teulades molt avall, com una d’aquelles casetes que fèiem amb cartolina, i allò no em semblava gens natural. Pensava, també, en les coses que em deia mumare, quan em tallava les ungles, que si no me les deixava tallar em creixerien tant que en tost de sabates hauria de posar-me barques del moll, i llavors em veia solcant el cel, amb les barques de la fira encastades als peus, vagant com un rodamón, pidolant una almoina per al monstre de les ungles llargues, sempre amb l’ai al cor per por de caure. Tenia ganes de plorar i tot, de tan malament que em trobava, i n’Adelaida i na Boira reien, agafades de les mans a l’altra punta, la que s’alçava quan jo anava per avall, i semblaven molt més valentes que jo. Llavors vaig recordar allò altre que deia mumare:

--Has de ser valent, un home covard no serveix per res.

Tenia por, però recordant les paraules de mumare deia que no en tenia, i m’enravenava, dins la barca, agafat als barrots de ferro, amb els ulls tancats. Llavors vaig sentir la mà de na Boira que cercava la meva, per tranquil·litzar-me, i me la vaig mirar amb moltíssim d’agraïment.

--No tenguis por, açò no fa res.

Em va somriure, i ja no vaig tenir més por.

Comenta amb el teu Facebook

Santjoanweb.com utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. Més informació.